Vestigis arqueològics

La cultura ibèrica va significar per a les nostres terres l’aparició de les primeres paraules escrites i, per tant, l’inici de la història. Amb els ibers apareix per primer cop a l’actual Catalunya un sistema d’escriptura propi, noves formes de ceràmica, innovacions en diverses peces de bronze i en orfebreria, que suposen l’inici d’una civilització molt més avançada que les anteriors.

Al voltant del Segre, el nombre de poblats ibers creix cada cop més a mesura que avancen les excavacions i prospeccions de la zona, i només en aquesta part meridional de la comarca del Segrià ja s’han comptabilitzat més de 92 poblats.

Soses és un exemple viu d’aquesta cultura peculiar i característica de Catalunya. D’una banda, en els seus diversos jaciments hi ha peces ceràmiques, metal·lúrgiques i d’orfebreria úniques, i, de l’altra, contribueix a conèixer millor la forma de vida d’aquests antics pobladors.

Els principals jaciments ibers que localitzem a Soses són:

Es tracta d’un tossal cònic únic a la terrassa superior del riu Segre, situat a poca distància del nucli urbà de Soses. Era un jaciment d’època ibèrica molt ben conservat i d’una planta urbana molt típica. Malauradament, va ser destruït a finals dels anys setanta.

Potser es poden veure encara alguns murs i cases de planta rectangular, amb parets construïdes amb pedres sense treballar i algunes restes d’enllosat.

Al Museu de Lleida es conserven alguns pocs materials, com ara ceràmica pintada amb formes globulars i Kalathos, Campaniana A, àmfores púniques, ceràmiques de vernís roig, un pondus, una fusaiola amb lletres ibèriques, a més de diversos molins de mà i percussors.

Està situada en una elevació de terreny a la carretera que va cap a Seròs.

El nom procedeix d’una sèrie de forats realitzats a la roca, fets seguint un cert ordre, que la tradició popular ha relacionat amb una construcció exòtica, com pot ser-ho, sembla, una farmàcia mora. Ja se sap que, a les nostres comarques, com en moltes altres, tot allò exòtic s’ha atribuït sempre a l’època andalusina.

Es tracta realment de diverses files de forats d’encastament de bigues de teulada de les cases de l’antic poble de Gebut. Gebut va néixer en època andalusina i es va abandonar durant el segle XVIII.

La resta conservada, la Farmàcia dels Moros, consisteix en un tros de paret de 18 metres de llarg, a la qual hom pot veure-hi diversos forats. Hi ha tres conjunts o grups de cavitats, el més llarg de 6,4 metres i els altres dos de dos metres i mig. Les dimensions mitjanes dels orificis són de 25 centímetres d’ample per 2,5 d’alçada i 11 de fons.

La Valleta del Valero (també se l’ha va anomenar «Valeroso» que és la castellanització del topònim feta en la immediata postguerra).

És un jaciment situat en un tossal aïllat sobre la carretera de Seròs, a 2 km al sud de Soses.

Tot i el seu mal estat de conservació s’hi poden veure algunes restes encara d’habitatge de planta rectangular o quadrada.

Hi ha restes de ceràmica ibera pintada, àmfores…
La peça més destacada és el collaret d’or exposat al Museu de Lleida. És una peça d’orfebreria peculiar. Està formada per un trenat complex del qual pengen unes petites peces. La part més remarcable és la tanca, solament conservada en un costat, amb un cap de lleó i un ganxo de tipus de fulla.

És un collar format per una cadena de fils d’or trenats de 325 mil·límetres de longitud, que acaba amb un cap de pantera o de lleó, de la boca del qual surt una baula d’on penja la tanca.

La cadena està adornada amb trenta penjolls fusiformes, massissos, de 20 mil·límetres, que tenen un extrem acabat en punta l’altre aixafat en forma d’anell, pel qual passa un senzill fil de 5 dècimes que l’uneix a la cadeneta.

La cadena està composta per vuit tires entrellaçades en quatre trenats de delicat treball. El cap en forma d’animal que serveix de tanca, presenta una gran destresa en el traç, convertint-la en un objecte de gran valor.
És, com l’objecte que es descriu a continuació, d’època visigoda.

A més de la troballa del collar hi ha una altra peça de gran valor que és el Camafeu. Actualment aquesta peça es troba en una exposició permanent al Museu de Lleida Diocesà i Comarcal.

La seva procedència és dubtosa perquè es diu que es descobrí fortuïtament al Racó de la Pampa; però possiblement formava un conjunt d’ocultació amb el collar d’or i, per tant, potser en realitat el lloc de procedència sigui la Valleta del Valero.

Es tracta d’una fíbula discoïdal d’or de 5,4 cm de diàmetre al centre de la qual s’hi va encastar un camafeu de cornalina d’època julia-clàudia que representa un bust femení. Tant aquest objecte com l’anterior, s’han de relacionar, sens dubte, amb la classe alta i terratinent de l’època visigoda, més o menys entre els segles VI i VII després de Crist.